Programa del 29 de gener

Comentem un nou programa de “Plàstics i vinils”, com sempre abans de començar, he fet un guió del programa, aquest guió serveix sobre tot per saber quina cançó posaré primer o inclús si hi ha sort les dues primeres. D’aquí en endavant el guió és paper mullat Si és curiós, però el que en fred et sembla perfecta a l’hora del programa trobes que l’hi falta quelcom.

Comencem amb la musica del grup Cars el tema “Let’s go” home crec que per començar és un bon tema al menys per a donar caliu, un crit de “som-hi”.
En segon lloc un tema molt especial per a mi, un tema del Stone solitari, i “Stone alone” és el títol del llarga durada d’on surt la cançó “A quarter to three” ell és en Bill Wyman, el Stone menys sorollós de tots, el que passa mes desapercebut, (potser per això es el meu predilecte)

En aquest punt el guio, ja és historia, Potser en Bill m’ha recordat la seva “escabrosa?” historia amb la Mandy, per això hem acabat en el “Tunnel of love” l'amor a la foscor, aquí tenia dues versions per a escollir la de Bruce Springsteen, i la dels Dire Straits, al final han guanyat els Dire Straits (la nostàlgia en el temps fa estralls).
En aquest punt i no se per quina causa, m’han entrat ganes d’alguna cosa em “feeling” un “Rhytm & blues” en directe i ha sonat el “Just can’t wait” de la J. Geils Band i com que no en tenia prou tot seguit el “Further on up the road” d’Eric Clapton, tots dos enregistrats en directe.

Canvi de ritme, no ho puc evitar (deu se la meva dualitat “geminiana”) del caliu del directe al blues de Gary Moore, en Gary ens acompanya o potser nosaltres a ell, per els carrers de París “Parisenne walkaway” Tullerias i camps Elisis fins el “arc de triomf”, o potser no.

Després de passejar tornem a sacsajar les neurones amb una descàrrega elèctrica, “You shock me al night long” màxim voltatge amb els AC/DC, tot seguit del “Rock and roll” de Lou Reed, aquesta grabació del “Rock n’ roll animal” de l'any 1973, gravació que segueix molt viva.

Tocar fer una mirada de reüll al guió, potser hi ha alguna cosa que es pugui salvar, i trobem un tema dels “New Musik” de' el seu disc “Warp”, és una versió molt original del “All you need is love” dels “Beatles”, sona un pel diferent. Això em porta després a posar la versió original dels “Beatles”.

No ens hem adonat, i el temps s’ha exhaurit, és hora de fer el guió per al proper programa amb totes les coses que posaria ara i no puc. Potser aquest cop si funcionarà.

"Plastics i vinils" només es un nom

“Plastics i vinils” un nom per a un programa de ràdio, que no se si definir com a curiós, el que no puc fer, és tractar-lo d'original, havent programes anomenats "plásticos i decibelios""plásticos i otras hierbas" etc. És evident que el plastic és com els texans o la corbata universitària dels anglosaxons, combina amb tot, això si a l’hora de reciclar, va a part.

Al llarg de la meva carrera radiofònica (tal vegada aixo de carrera soni una mica pejoratiu) no és que m'hagi matat molt a l'hora de posar nom als meus programes de ràdio, el primer va ser "club de rock" resumint un programa de rock emès a "Ràdio musiclub", aquest programa s’emitia els dissabtes a la tarda. Després amb el temps passaba a fer dos programes setmanals entre setmana en l'horari de 5 a 7 de la tarda, a causa de això el programa pasa a anomenarse “Club de rock 17 19”, si, ja ho sé un autentic malbaratament d'imaginació.

Després vaig passar a “Radio Reloj Tarragona” i com que jo era bon minyó, em van deixar un espai per a poder desfogar les meves ànsies de rock, el programa es deia “Clock Radio” és a dir “Radio reloj” en anglés, en el meu descarreg he de dir que el nom em va ser suggerit pel director de l'emissora (se li va ocórrer al comprar un ràdio rellotge despertador, ho posava en la caixa) jo evidentment el vaig trobar genial, al cap i a la fi, vaig pensar que els programes de ràdio són com els regals, l'embolcall els pot fer mes o menys atractius, però al final el que conta és el de dintre. Més o menys el que deia en Forrest Gump i la seva famosa caixa de bombóns.

Una vegada va acabar aquest període a “RadioReloj”, vaig fer un canvi de ciutat i un canvi d'emissora. En aquesta per poder no podia ni triar les cançons.
Quan es va acabar el contracte cap a casa que hi falta gent. I vaig començar a dedicarme a fabricar plastic millor dit vinil, ironies de la vida

Va ser l'any 2003 quan els camins de Marià Arbonés . llavors director de "Punt 6 ràdio" i el meu, van tornar a creuar-se volia que col·laborés en el seu programa de ràdio "les maquinàries" fent biografias de grups de rock. De aqui a fer el meu propi programa va ser només donar un pas i llavors va neixer “L’Horaci i jo” (crec que aquest programa es mereix un espai a part) programa que va durar fins al 2005, any en el qual es va estrenar la primera temporada de “Plastics i Vinils”.

I després de tot aquest rotllo la pregunta és. Perquè aquest nom? (la veritat és que si has arribat a llegir fins a aqui, dubto que t'ho preguntis)
El nom es deu per una banda als vinils logicamente, es a dir els discos de vinil, i d'altra banda als plastics que eren l'estructura i la base dels altres sistemes de reproduccion de música, és a dir, cassetes i cartutxos. Una carcassa de plastic, una cinta de nylon amb un material metalic que al passar devant de un capçal magnetic emitia música. Aquesta vegada tampoc m'he trencat el crani, esperem que el de dins (del programa no del crani) valgui la pena.

Genesis o l'origen

Fa bastant temps, que buscava una escusa per a obligar-me a obrir un blog La veritat és que la mandra em dominava sempre. Avui la cosa ha canviat, possiblement es deu al fet de veure als meus companys de "Punt 6", exactament als del programa "Cops i flames" preparant una marathon de 100 hores. Marathon a la qual humilment col·laboro amb um especial monogràfic de "Iceberg" aquest s'emet en el meu horari habitual de programació.

Davant aquest fet m'he preguntat
- si ells poden dedicar 100 hores, no podre dedicar jo uns minuts?
I així ha estat, i així ha començat ha rodar el meu bloc.